A LA VORA DE L'AIGUA

El darrer llibre de Rosa Fabregat, A la vora de l’aigua, s’insereix amb més intensitat que els anteriors en la línia que sembla més pura de la seva poesia i en el punt d’inflexió dels seus versos més segurs. Poemes que s’entretenen a resseguir espais i geografies personals, que treuen espurnes de poesia només en la densitat de la mirada i perquè, en aquest cas, acondueixen amb encert una metàfora d’aigua. L’abril de 2009, pocs mesos després de la publicació d’aquest volum, la poesia de Rosa Fabregat podrà celebrar, si vol, la festa d’aniversari dels trenta anys de vida editorial, els que hauran rodat des de la primera edició d’Estrelles (1979). Nascuda el 1933 i amb el pes, doncs, de setanta-cinc anys de vida a l’espatlla, entenc que Rosa Fabregat estrena en aquestes geografies d’aigua, sobretot a “Les ales de la nit”, una poesia centrada en un tombant de la ruta, en l’inici dels dies de la vellesa. (Del pròleg d’Isidor Cònsul).