CABDELL QUE ALGU VA ENREDAR, UN

Tan evocador com Les coses de la vida i Pirates, i igualment de divertit i tendre, escrit amb vocació de poder ser llegit com una novel·la o com un recull de narracions independents, Un cabdell que algú va enredar, l'últim llibre d'en Francesc Macià, no és altra cosa que una novel·la o un recull de narracions independents que es creuen i lliguen amb sorprenent habilitat per evocar una història d'esfumaments, desaparicions i absències: la història de la desaparició dels amics al llarg del temps contada a través de la joia de viure d'una colla de xicotets -a punt d'esdevenir xicots, gairebé uns xicots- que es disposen a viure la festa major del seu poble, en un poblet de terra endins, allà pels volts del començament dels anys seixanta. El llibre, d'aparença senzilla, treballat amb una gran voluntat d'estil, amb una estructura formal de caire poètic, ja que en la combinació dels capítols s'adapta a aquell tipus fonamental de distribució de la rima anomenat altern o encadenat, i narrat en primera persona per un dels amics de la colla, del qual l'autor n'amaga sempre el nom amb la intenció (potser ingènua, potser extravagant) de fer el possible per aconseguir que el lector s'identifiqui amb el narrador de tal manera que li acabi cedint el seu nom i fins i tot el seu físic, tracta -com diu Lobo Antunes parlant del seu Barrer llibre-de les emocionsd'una colla de xicotets corrent a l'encalç de la vida, més que no pas de les seves peripècies. El resultat és un text ric i entranyable que ens submergeix, sense moure gaire soroll, sense que ens n'adonem, en la contemplació de les petites coses que conformen la vida i que tan sovint ens passen desapercebudes.