D'UN INTENT AMAGAT

Francesc Morera tenia una imaginació inesgotable. Pel que fa a la poesia, a la qual es va dedicar amb insistència durant tots aquests anys, no es pot separar la seva escriptura àgil i directa de l’escena pròpiament teatral. Visiblement, Morera entenia la paraula social, amarada d’humor i fins amb un punt de cinisme, que el situava, com a poeta, en una certa tradició sabadellenca. El seu model és, sens dubte, Pere Quart, Joan Oliver en el teatre, en dues obres del qual, com ha hem dit, el nostre amic havia treballat. Un humor entre ingenu i sarcàstic, que no és ben bé l’“humor obvi” que Josep Carner havia entrevist, cinquanta anys abans, en els joves autors de l’anomenada Colla de Sabadell; sinó un humor més aviat “d’intervenció” en la realitat, seguint l’evolució que durant els anys seixanta s’havia produït en la poesia de Pere Quart i de molts altres autors que cercaven noves vies d’expressió en les formes populars i en el realisme més estrident. Morera és, en aquest sentit, un model d’aquella generació que practicà una poesia d’intervenció, gairebé “civil” –seguint el terme que Joan Brossa havia manllevat, paradoxalment, de Carducci–, però amb un rerefons existencial ben tangible, marcat també per una sornegueria i una audàcia de bona llei.