GENT MESTISSA

“Els meus pares no tenien pàtria” diu l’escriptor irlandès. “El meu pare va lluitar per una vella Irlanda que no existia, i la meva mare havia abandonat Alemanya. Érem estrangers en el país on vivíem”. “Som la gent mestissa no tenim una maleta i prou. No tenim només una llengua, una història. Dormim en alemany i somiem en irlandès. Riem en irlandès i plorem en alemany. Callem en alemany i parlem en anglès. Som la gent mestissa.” A casa dels Hamilton l’anglès estava bandejat i els nens només podien jugar i parlar en irlandès o en alemany; i aquell que contravenia la prohibició havia d’afrontar la violència del pare. I quan els germans sortien al carrer, la mainada del barri els perseguia cridant-los “nazis” malgrat que la mare pertanyia a una família que s’havia oposat a Hitler. Amb delicadesa i defugint tot maniqueisme, l’autor ens condueix cap a frustracions i secrets de família i ens fa veure que en tots els bàndols les realitats no són tan clares com semblaven en un primer moment. La infantesa en el Dublín dels anys 50 i 60 no està descrita amb el ressentiment de l’adult que vol passar comptes, sinó amb el lirisme, la imaginació i la candidesa d’una veu infantil.