JOVENIVOLES

Pubilles per merèixer, donzelles sense dot, hereus, cabalers, seductors, mossos, jornalers... Jacint Verdaguer sap de què parla en la trentena de romanços que componen el gruix de Jovenívoles: coneix a fons les vivències, el medi i la psicologia dels protagonistes i, fins i tot, en certs poemes s'entreveu informació sobre experiències viscudes pel seu jove autor. Aquests poemes lírics i narratius de tipus amorós, doncs, foren escrits entorn del 1865, tres anys abans de decidir-se en ferm de fer-se capellà. Romangueren ocults al públic lector fins que, vint-i-tres anys després de la mort del seu autor, l'editor barceloní Francesc Matheu els publicà en un volum. Aquesta és la primera edició crítica que transcriu, amb tot rigor i amb ortografia normalitzada, el manuscrit autògraf original, sense males lectures ni arbitràries modificacions lingüístiques, com les que apareixen en l'edició de 1925. Han hagut de passar més de vuitanta anys, doncs, perquè puguem disposar d'una edició com cal. A Verdaguer, com a poeta català del segle XIX, li tocà de treballar en la precarietat lingüística més absoluta. Amb aquestes poesies de joventut, Verdaguer representa el punt d'arrancada de la llengua literària catalana contemporània.