LLUIS MASRIERA -GENT NOSTRA-

La personalitat artística de Lluís Masriera Rosés (Barcelona, 1872-1958) ens mostra un home amb molts interessos culturals i amb nombroses aptituds plàstiques alhora. Fill i nét d'una de les famílies més representatives de la joieria catalana del segle XIX, ell donà ressò internacional al seu nom en esdevenir el gran artífex del Modernisme. Però Masriera, com el seu pare i el seu oncle, Josep i Francesc Masriera Manovens, «els Masriera», com se'ls coneixia en la Barcelona burgesa del darrer terç del segle XIX, fou també pintor. Des dels primers temes simbolistes, molt propers a les seves joies plenes de nimfes, fades, libèl·lules i flors, fins als de temàtica religiosa i el paisatgisme, Masriera fa palès un singular caràcter decoratiu, present sobretot en la seva obra mural, sempre pintada a Poli sobre tela. Paral·lelament, Masriera s'interessà pel patrimoni, i sobretot com a acadèmic de Ciències i Arts, més encara com a president de l'Acadèmia de Belles Arts que fou entre 1944 i 1952, i com a membre de la junta de Museus (1918-1934), esdevingué un dels principals gestors culturals d'una llarga etapa no exempta de conflictes. Col·leccionista, i posseïdor d'una rara col·lecció d'art extremooriental, com també de pintura, escultura i objectes ja aplegats per la seva familia, el 1913 convertí en museu públic el temple-estudi familiar. Tanmateix, Lluís Masriera no només conreà la joieria i la pintura, sinó també el teatre; el qual concebia com la unió de totes les arts implicades en l'escenificació. Aquesta biografia, però, es centra especialment en els altres vessants del polifacètic artista, i vol mostrar quin va ser el seu paper i la seva aportació al món de les arts plàstiques en cadascun dels casos, valorant positivament la seva concepció decorativa de l'art. Alhora, es proposa de mostrar quina fou la seva incidència en la vida sociocultural de Barcelona entre l'etapa premodernista de la seva adolescència i la postguerra, perquè Lluís Masriera, vital i entusiasta, fou sempre un enamorat de la seva ciutat i Barcelona, sens dubte, li va correspondre.