SOLES -COLUMNA-

«Les dones soles no ens conformem. Vivim acompanyades mentre ens sentim estimades, mentre es manté el desig, mentre perduren la complicitat i el respecte. Però quan no existeix sincronització amb la nostra parella, preferim estar soles abans de resignar-nos al desamor. En tot cas, no som militants de la solitud.» Amb aquestes paraules, Carmen Alborch obre el seu llibre sobre la soledat, la plenitud i les dificultats d'una experiència tanmateix positiva gairebé sempre. Des de la seva vivència, però sense oblidar que formem part d'una cultura i d'una història particular, ens parla dels profunds canvis que han sofert les dones educades per ser, sobretot, esposes i mares: de la lluita per sortir de 1'anonimat domèstic cap a les esferes públiques; de la bona salut del feminisme i les seves protagonistes; del somni de 1'equitat; del valor inigualable de 1'amistat entre dones; del dilema de la maternitat; de les relacions contingents com a alternativa al matrimoni i de la sexualitat de les dones soles. Una obra audaz i diferent que trenca motlles i que conclou que viure sola no és estar sola.