SOLITUD DE LA PARAULA, LA

Durant la segona meitat del segle XX, la narrativa de Jordi Sarsanedas ha navegat en la mar de la literatura catalana com la desferra d'un vaixell després de la tempesta. Se els Mites, la seva obra mestra que obre i tanca un nou gènere literari, era una novetat que la crítica no va saber o no va poder valorar al moment adequat, la resta de la seva obra en prosa encara mancava d'una anàlisi rigorosa i d'un intent de sistematització. Francesco Ardolino recorre la producció de Sarsanedas i traça unes línies interpretatives per explicar una obra tan complexa i polimorfa que a Manuel Montoliu li havia semblat el fruit d'un "escriptor bicèfal". L'autor d'aquest assaig recull les aproximacions que han estat fetes a la narrativa de Sarsanedas, basteix un diàleg amb la crítica i fa servir per al seu estudi un model de lectura freudià de base semiològica.