TERRA CALLA, LA

Eva torna al paradís, però ara ho fa carregada de paraules, fruits de l'arbre del coneixement. L'arcàngel tremola i podem suposar que Déu també. La poesia d'Anise Koltz és cruel. Com ella mateixa diu, els seus versos no són productes estètics per cantar la bellesa del món, sinó que denuncien la insensatesa de la mort, l'absència de Déu, la despossessió del passat, la hipocresia dels sentiments i dels valors més admesos. Sense concessions, ens recorda que el nostre destí és el no-res, que les paraules res no valen contra la incertesa, contra la por. Tanmateix, hi ha una força en la seua poesia que foragita tota temptació de vietimisme. Els seus versos són fruit d'una lucidesa que porta a la serenitat, a vegades orgullosa, a vegades irònica. Anise Koltz es malfia de les paraules, no es reconeix en els seus poemes, enveja el llenguatge dels sord-muts, el gest que comunica enfront del signe que amaga. Al capdavall, el poema no és altra cosa que un espai de silenci travessat pels mots. La poeta és hereva d'una llengua que sent estrangera i que tanmateix no pot deixar de fer servir a falta d'un altre instrument, perquè, en versos seus, «cal parlar per no morir». Els seus poemes, breus, abruptes, «armats amb becs i urpes», s'envolen sota la llum apassionada del coneixement.