VULGATA

A Vulgata, segon llibre de poesia que l'autor dóna a la impremta després de Difícil naufragi (1997), Gabriel de la S. T. Sampol imparteix una memorable lectio magistralis sobre responsabilitat literària i voluntat d'estil. En efecte, si la responsabilitat que recau sobre un poeta és, per antonomàsia, el seu posicionament individual davant de la tradició literària de la qual procedeix i dins la qual s'inscriu, Sampol acompleix altament la comesa en oferir-nos una relectura (i també, per tant, una reescriptura) del llibre de llibres, la Bíblia. Però-com fa notar la poeta Margalida Pons en el seu il·luminador pròleg-aquesta Vulgata va encara més enllà, de manera que Sampol no es limita a reescriure el text sagrat, sinó que, en una brillant operació d'estil, se n'apropia i el manipula en benefici propi -i del lector, per descomptat. El guany que n'obté l'autor, que n'obtenim tots plegats, és una història. Vulgata és un llibre de poesia que, tanmateix, explica un relat: el de la peripècia d'una matèria, la humana, que s'individualitza per consumar la seva existència a través dels fonaments que la sustenten: l'esperança (i la seva futilitat), l'amor (i la seva celebració), la fe (i la seva pèrdua), el país (i la seva desfeta) i la consciència de la mort. La història d'algú que, a pesar de tot o tal vegada gràcies a tot, després de tot o potser abans que res, "finalment, somriu / i, amb energia, / es disposa a posar en pràctica la seva decisió". Així sia. TQ1 M f2d_')72_Ç1 lQ_A